Era divendres, i com tots els divendres de l’any tocava cerveseta. Vaig eixir a preses i corrents del treball cap a la plaça. Estava content, tenia la resta de la vesprada al complet: cerveseta, sopar a la cotxera amb els amics i després festa amb musica per rematar el dia. Sí, hui tocava. Vaig girar la cantonada i em trobí amb la plaça de gom a gom, cosa gens rara un divendres. Al fons, una taula buida, dubte, és Ca Tari, però què collons, pareix que la taula tinga imant i de seguida enfile cap a ella, em sorprenc mirant cap a tots els costats per si de cas algú vol pillar-la. De sobte, conforme m’aprope, comence a estar penedit, en la taula del costat estan Brafa, Pep, Carles, el Milionari i Tari, davant d’ells un gintònic ple i uns quants buits. Passe de tot, agafe la cadira i m’assec d’esquenes a ells. El cambrer, que té llogat Tari, lituà de naixement, s’acosta i en fa la pregunta de rigor, a la qual responc, com no, demanant-li un cervesa i un plateret de cacaus. Aleshores mentre el cambrer se’n va no puc evitar escoltar el que diuen a la taula del costat, després d’uns quants gintònics la gent sol cridar en lloc de parlar. Tari i companyia estan presumint dels diners que han guanyat gràcies a l’anmistia donada pel seu partit, el tot poderós PP.
-Ja vaig dir jo que ens afiliàrem al PP, que estos ens farien rics. Comentava Carles.
-Tindràs la cara dura! Però si tu ja ets ric, el que passa ara és que eres un poc més ric.
-En aixó, Tari, et done tota la raó, però tu no vas de buit, que ací al bar també fas diners i no pocs, ara gràcies a la nova llei hem pogut blanquejar-los i sols pagant el 10% a hisenda. Hem guanyat un 30% sense fer res! Deia rient Brafa.
-Sí , sí, visca el PP! Lladrava Pep.
-Calla, calla que l’altre dia quasi tire al fava del cambrer, que no deia que això no estava clar?, que com es que ell havia de pagar un 14% i jo sols un 10% ?, i, a més, treballant més hores del que tocava…
-Perquè eres massa bona persona, jo l’haguera tirat! Digué Carles.
-En això tens raó, el tinc massa consentit, l’any que ve sense caixa de Nadal!
Amb aquesta ocurrència tots reien a boca oberta.
El cambrer arribà en eixe moment, em quede mirant-li els ulls, però realment no el veig. De sobte em pose dret, el salude i isc disparat de Ca Tari. Se m’han llevat les ganes de fer-me la cervesa de rigor. El pobre cambrer s’ha quedat amb ella a la mà.
Voro Giménez. Secretari local del Bloc de Sueca.